El compte enrere va començar la nit del 13 al 14 de Novembre, cap allà les 23:30 la primera senyal d'alerta va aparèixer silenciosament. Em vaig alegrar però sense grans nervis me'n vaig anar a dormir. Cap allà les 2:30 van començar les primeres contraccions, suaus però bastant seguides per ser les primeres. El ritme no baixava, vaig avisar a l'Enric que creia que la Mariona volia venir al món, però que seguís dormint, que ja l'avisaria (volia que estigués descansat pel gran moment). Jo mentrestant vaig anar recollint tota la casa, primer la cuina, després el menjador, em vaig dutxar ... tot això mentre controlava els "avisos" de la nena. Pel voltant de les 5 ja vaig despertar al papi perquè es vestís, havia arribat la gran hora, l'hora de la veritat.
Un cop a l'hospital tot va anar molt ràpid, en la primera revisió em van dir que tot just començava, que el meu metge tenia programat un part a un altre hospital però que quan m'arrivés el moment ja estaría allí...però la Mariona tenía pressa per sortir i no va esperar a ningú, després de 3 hores d'ingressar a l'hospital la nostra vida ja va venir al món per compartir amb nosaltres els moments més feliços que mai havia viscut. Recordo un part meravellós, ràpid i gens dolorós, també recordo la primera imatge d'ella, va sortir i ja ens va ensenyar la seva llengua, je je je.
Les llàgrimes m'inunden els ulls d'emoció al recordar aquell moment únic, només puc dir una cosa: MARIONA, GRACIES PER FER-ME LA MARE MÉS FELIÇ DEL MÓN, T'ESTIMO.
Entrades
3 comentaris:
Aixxx, quines ganes de viure aquestes emocions en primera persona!! Però em sembla que encara trigarà, ahir vaig anar al metge i encara estic ben verda!!!
Què bonic aquest moment!!
Recordo que encara estava dormint quan va trucar l'Enric dient que ja estaveu a l'hospital, volia anar cap allà en aquell moment però tots em van dir que encara podien pasar moltes hores abans no neixes, així que me'n vaig anar a la universitat. Cap allà a les 10.50 tu mateixa em vas trucar, i suposu que per la cara que vai fer, que els meus companys de la uni van saber que ja era tiet.
Quan vam arribar tots a l'hospital i la vam veure va ser un moment de gran felicitat.
Un petonet per la Mariona i la seva mare!!
Aquest anònim, és el Joel el teu germà, que no sé perqué no es publica quan ho faig com a blogger.
És igual a partir d'ara firmaré al final.
Joel
Publica un comentari a l'entrada